Un tall de poda ben fet: on i per què.

El coll de la branca

Si només et quedes una cosa d'aquest article, que sigui aquesta. Allà on una branca surt del tronc hi ha un engruiximent, un anell de teixit una mica inflat. Es diu coll de la branca i no és una imperfecció estètica: és la fàbrica que tancarà la ferida quan tallis.

Dins d'aquest coll hi ha teixit especialitzat que, un cop tallada la branca, aixeca les barreres químiques i comença a engreixar per damunt del tall fins a tapar-lo. Si el destrueixes, l'arbre es queda sense el mecanisme que havia de tancar aquella ferida.

Per trobar-lo, mira dues coses: l'arruga de l'escorça que forma una V al damunt de la unió, i l'anell inflat a sota. La línia de tall va just per fora d'aquest anell, seguint-li la forma. En alguns arbres es veu clarament; en pins costa més i cal experiència.

Tots els arbres podrits que hem obert tenien la mateixa història a dins: un monyó mal tallat, o un tall arran de tronc que se'n va endur el coll.

El mètode dels tres talls

Per a qualsevol branca amb prou pes per esquinçar-se, no es talla d'una passada. Es fa en tres, i cada un té una funció:

1. Tall d'alleujament, per sota. A un pam o més del coll, es fa un tall ascendent que entra una mica menys d'un terç del gruix. Aquest tall és el que evita que, quan la branca caigui, s'esquinci una llenca d'escorça cap avall pel tronc.
2. Tall de retirada, per sobre. Uns centímetres més enfora que el primer, es talla des de dalt fins a separar la branca. El pes marxa i el que et queda és un monyó curt i lleuger que ja pots manejar amb una mà.
3. Tall final, al coll. Ara, sense pes que estiri, es talla el monyó just per fora del coll de la branca, seguint-li l'angle. Aquest és el tall que importa i el que has de fer mirant-lo de prop.

Com respon l'arbre a la ferida

Aquí hi ha un canvi de mentalitat que va costar dècades d'assumir al sector, i que ve de la feina d'Alex Shigo. Els arbres no curen les ferides: les compartimenten. No reparen el teixit danyat, l'aïllen.

Quan tallis, l'arbre aixeca barreres en diverses direccions per envoltar la zona ferida i impedir que el podrit avanci cap a la fusta sana: cap amunt i cap avall pel tronc, cap endins radialment, i cap enfora fent creixement nou que acaba encapsulant el tall. Aquesta última part és la que veus com un rodet que va tancant el forat any rere any.

Aquest model explica per què les regles de la poda són les que són. Si talles arran de tronc, t'emportes el coll i desmuntes la barrera que havia de tancar el tall. Si deixes un monyó, aquell tros de fusta morta no té cap manera de tancar-se i fa de xemeneia cap a l'interior. I si tapes la ferida amb un producte, li reténs humitat contra la fusta.

També explica per què val més poc i sovint: dues ferides petites es tanquen sense drama, mentre que una de molt grossa pot no arribar a tancar-se mai.

Els tipus de poda i què fa cadascuna

Reducció ben feta

És la tècnica que substitueix l'escapçament, i la que fem servir quan algú ens diu que l'arbre és massa gros. En lloc de tallar la branca per on toca la casa, es busca una branca lateral que ja hi ha, prou gruixuda per agafar el relleu, i es talla just per damunt d'ella. Aquella lateral passa a ser el nou extrem.

Perquè funcioni, la lateral ha de tenir com a mínim un terç del gruix de la que es treu, sortir amb un angle obert i anar en una direcció que t'interessi. Si no hi ha cap lateral que compleixi, aquella branca no es pot reduir bé i cal plantejar-se una altra cosa.

Els cinc errors que veiem més

• Escapçar l'arbre. Tallar el tronc o les branques principals de través, deixant monyons sense cap branca que agafi el relleu. L'arbre respon amb una explosió de rebrots mal ancorats, i el monyó es podreix per dins mentre aquells rebrots engreixen a sobre. En cinc anys tens la mateixa alçada però perillosa. Cap arborista seriós ho fa.
• Tallar arran de tronc. Voler deixar la ferida ben plana i, en fer-ho, emportar-se el coll de la branca. Queda bonic el primer dia i és un dels pitjors talls que es poden fer: has tret la fàbrica que havia de tancar-lo.
• Deixar monyó. L'error contrari, i el més freqüent de tots. Un tros de branca que sobresurt no té cap manera de tancar-se: es mor, es podreix i el podrit tira cap endins buscant el tronc.
• Buidar la copa per dins. Treure totes les branques interiors i deixar només un plomall a la punta. En diuen cua de lleó. Concentres tot el pes a l'extrem de branques que has afeblit, deixes el tronc al sol i et carregues la reserva de fulla interior. No té cap justificació.
• Passar-se de quantitat. Treure més d'una quarta part de la copa viva d'un cop. L'arbre perd capacitat de fer aliment justament quan més en necessita per tancar totes aquelles ferides, i respon amb rebrotada desesperada.

Eines i seguretat

La regla és senzilla: l'eina més petita que faci el tall net. Tisora de mà per a branquilló, tisora de dues mans o serra de poda per a gruix mitjà, motoserra només quan cal de veritat. La serra de mà, la de fulla corba, és la que fa els talls més nets als colls de branca i la que fem servir més a dalt de l'arbre.

Tot el que sigui treballar en altura està regulat a Espanya pel Reial Decret 2177/2004, que obliga a formació específica, equip de protecció, avaluació prèvia de riscos i un pla de treball. En arboricultura això vol dir casc amb protecció auditiva i facial, arnès, pantalons anticort i material homologat i revisat.

Poda com a pla, no com a esdeveniment

La millor manera de cuidar un arbre gros no és una poda espectacular cada quinze anys, sinó una relació llarga. En un arbre madur que acabem de conèixer, això sol anar així:

• La primera vegada: neteja completa de fusta morta i una mirada seriosa a l'estructura. Sovint amb això ja n'hi ha prou.
• Si cal reduir, es reparteix en dos o tres hiverns en lloc de fer-ho tot de cop.
• Després, repàs de manteniment amb la freqüència que demani l'espècie. Un plàtan de carrer, sovint; una olivera, molt de tant en tant.
• I una ullada després de cada temporal gros, que és quan apareixen les branques penjades.

Nosaltres portem més de dotze anys fent això a Catalunya i el que hem vist és que els arbres que van bé no són els que han rebut la poda més gran: són els que algú ha anat mirant. Si vols que passem a veure el teu, envia'ns una foto per WhatsApp i t'ho diem.